L'11 de febrer farà just vint anys que tota la premsa mundial s'amuntegava a les portes de la presó de Victor Versten per captar el moment en que Nelson Mandela, el pres polític més famós del món, recuperava la llibertat. Era el principi de la fi d'un dels conflictes més enconats i complexos del planeta i una esperança enorme per a la majoria negra de Sud Àfrica que volia millores democràtiques i socials. Una esperança que no va poder ser truncada per la llarga i tensa transició política i que culminaria, quatre anys després, amb l'arribada del mateix Mandela a la presidència del país.

Però les desconfiances generades entre la majoria negra i la minoria blanca per tres segles de colonialisme i un d'apartheid no han estat esborrades amb aquestes dues dècades. Per una banda, “una majoria de la població no ha vist com la democràcia significava una millora efectiva de la seva qualitat de vida” escrivia recentment Allister Sparks, un dels periodistes més respectats del país. Per l'altra, entre les comunitats blanques hi ha un sentiment generalitzat que cada cop és més difícil viure a Sud Àfrica a causa de l'alta criminalitat i les polítiques d'afirmació positiva en favor de la població negra.

A més, els darrers 17 anys de fort creixement econòmic no han servit per reduir l'atur i millorar les condicions de vida de la gent més pobra -dos terços dels sud-africans- i ara el país, que enguany ha passat a ser el més desigual del món segons l'Índex Gini, es troba afectat per la crisi econòmica global. Aquest malestar social es va plasmar el 2009 amb desenes de revoltes als barris més pobres en demanda de serveis bàsics i control de la corrupció. “Sud Àfrica és una bomba de rellotgeria” advertia abans d'aquests esclats Zwelinzima Vavi, secretari general de la poderós sindicat Cosatu.

Molts analistes confien en que la celebració del Mundial al juny serveixi per fer tornar l'esperança perduda. “Ens calen iniciatives que ens facin mantenir el sentiment” resumia l'arquebisbe anglicà i Premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu. Però també és obvi que sense una política social més efectiva aquesta esperança tornarà a diluir-se de nou en una quotidianitat que, per a una majoria, és molt dura.

Publicat a El Temps