El 13 de desembre passarà, segurament, a la història de les petites gestes del nostre país. No perquè aquest hagi estat el dia en que catalans i catalanes vam decidir lliurement el nostre futur, que no ho va ser, sinó perquè va començar una mobilització massiva que no s'aturarà -n'estic segur- fins que puguem decidir si volem, o no, ser independents.

Perquè aquesta és l'autèntica lectura del 13-D. Una mobilització cívica, unitària, desobedient i des de la base sense precedents al nostre país i potser a Europa. No va ser un referèndum d'autodeterminació i per tant no es pot comparar amb qualsevol altra consulta organitzada per l'Estat com tramposament fan els mateixos -oh, paradoxa- que durant setmanes no van parar de recordar-nos que aquestes consultes no tenien valor legal ni polític.

Una veritat a mitges. És cert que no tenien valor legal, però polític? Molt! I per il·lustrar-ho res millor que una comparació. Fa tres mesos es va celebrar una manifestació a Madrid contra l'avortament que va aplegar unes 60.000 persones -dos milions segons els convocants- d'un total de 45 milions que hi estaven convidats. I amb això n'hi va haver prou perquè molts de mitjans donessin la legitimitat popular als antiavortistes. Aquests mateixos mitjans van titllar de fracàs una mobilització de 192.490 persones -aquí sí que no hi ha dubtes en les xifres- d'un màxim de 700.000 i amb un pressupost molt inferior que el de la manifestació de Madrid. Aquesta és la clau amb que s'ha de llegir el 13-D i és per això que esdevé històric. 

Però no només es tracta de números. La força del 13-D rau en que va ser impulsat per milers de voluntaris anònims recolzats en la infraestructura de centenars d'entitats socials i culturals. Ni partits, ni institucions ni gran organitzacions. Només la força de la ciutadania que vol decidir per si mateixa sense les lloses de la dictadura i la Constitució que ens va deixar en herència. Aquesta és la principal victòria de les consultes i el camí a seguir en un futur.

Publicat a La Burxa