De res van valer les amenaces del govern espanyol i la premsa madrilenya ni les declaracions de Montilla ni el menysteniment dels mitjans catalans ni el boicot de les administracions: El 13 de desembre 192.490 persones es van acostar fins a una de les més de 500 meses i van expressar la seva opinió sobre si la nació catalana ha d'esdeventir independent. Com era d'esperar el Sí va arrasar amb quasi el 95% dels sufragis.

Per a molta gent va ser una jornada per a la història: "Fa 73 anys que espero que em facin aquesta pregunta" explicava un elector de Vic a l'hora de dipositar la seva butlleta. Per a altres una "mascarada separatista" que "només" ha obtingut un 30% de participació.

Però el que és innegable que les més de 15.000 persones voluntàries, les centenars d'associacions i entitats de tot tipus i les quasi 200.000 votants que es van mobilitzar dónen una imatge molt clara de la capacitat il·lusionadora que té l'opció independentista. I més si es compara amb el cansament generalitzat que suposa l'etern i inacabable serial estatutari.

Per a la jornada de diumenge van quedar milers d'anècdotes, des de la noia que votava amb els 16 anys complerts a penes feia una setmana fins a la dona centenària que demanava que li duguessin una urna a l'hospital. Un voluntari d'Osona explicava emocionat la cua provocada pel seu pare que es negava a votar si no li feien una foto i la càmara que no volia encendre's i així fins a, segurament, 192.490 històries. Perquè aquesta no va ser una mobilització normal, com pot ser una manifestació amb el seu ball de xifres característic. Aquí les regles del joc estaven clarament delimitades. Se sabia amb antel·lació la gent que hi podia participar i avui se sap la que que ho ha fet, de la primer a a l'última. I la foto final és clara: si fins ara el catalanisme sociològic es dividia entre l'autonomisme, el federalisme i l'independentisme, avui la tercera opció ja és la predominant.

Got mig ple o mig buit

Naturalment els detractors de les consultes s'han apressat a destacar que "només" ha participat el 30%, oblidant ràpidament que ells mateixos havien repetit fins a la sacietat que aquesta consulta no era comparable amb els referèndums oficials.

Però al marge d'això, quin era el resultat necessari per considerar un èxit la convocatòria? Davant el triomfalisme de Carles Mora, alcalde d'Arenys de Munt i coordinador nacional, Alfons López Tena, coordinador d'Osona Decideix, lamentava que la improvització de molts municipis hagués fet baixar la mitjana global de participació. I les dades semblen avalar la seva tesis. Perquè si bé és cert que la mitjana als pobles més petits els porcentatges van créixer sensiblement respecte les ciutats -en alguns llocs fins i tot es va superar la participació dels anteriors comicis europeus- també hi ha hagut diferències notables entre aquesta últimes. El cas més sonat va ser Vic -amb un 42%- però també Berga o fins i tot Sant Cugat contrastaven fortament amb els resultats de Roses, Constantí o Vilanova i la Geltrú.

És a partir d'aquesta premisa que López Tena defugia les decisions a corre cuita i rebutjava, per exemple, una consulta a Barcelona per al 25 d'abril: "almenys cal un any per preparar-ho amb garanties d'èxit. 

Lliçó de ciutadania

Una de les desobediències més grans a la legislació per part dels promotors de les consultes va ser obrir-les als immigrants independement de la seva situació legal. Una decisió valenta que probablement va fer baixar la xifra final de participació però que va ser especialment agraida per les associacions d'immigrants. "Catalunya ens dóna la ciutadania que Espanya ens nega -va afirmar Diego Arcos, president del casal Argentí i impuslor de la plataforma Immigrants pel Dret a Decidir- i aquesta és una raó més per posar-nos al costat dels catalans d'origen per alliberar aquesta nació tal hi com els argentins vam fer fa 200 anys".

Quina és la participació mínima?

Molt s'ha insistit al llarg de les darreres setmanes del fet que aquestes consultes no eren vinculants. El que ja no s'ha repetit tant és que la Constitució espanyola, al seu article 92, estableix explícitament que els referèndums són sempre consultius, o sigui que mai poden ser vinculants. A més, la mateixa legislació no exigeix una participació mínima per considerar vàlid un resultat. Aquest ha estat l'argument històric dels defensors de la validesa de la Constitució espanyola al País Basc, on una majoria social va abstindre's o va votar-hi negativament front els que la van ratificar.

Un exemple més proper és el de la Constitució europea, on la participació a Catalunya va arribar just al 40% -en un referèndum amb el suport de totes les institucions i mitjans de comunicació- dels quals el 72% va optar pel sí, o sigui un 28,8 de l'electorat total, una xifra similar a la del 13-D i això sense comptar l'augment del cens per la inclusió de la població immigrant. Però ningú va considerar deslegitimada la Constitució europea.

Publicat a la Directa