Després de més d’un mes a Sud Àfrica, finalment vam anar a un dels llocs que teníem com a prioritaris abans de començar el viatge: Soweto. Però en aquesta ciutat són naturals coses absurdes i les més senzilles, com anar al poble del costat, semblen heroïcitats. Per a poder-ho fer es van haver d’unir dues coses: el cotxe i l’excusa. El primer el vam aconseguir després de perseguir durant dies a una comercial –una altra contradicció d’aquest estrany país- i pagar uns 2.300 euros. La segona ens la va proporcionar la Serena, una periodista italiana que vam conèixer a Maputo i que després vam retrobar a Joburg.

I és que Serena es va entossudir en anar a Soweto l’endemà de les eleccions americanes a veure les mostres d’alegria popular. Com al cap i a la fi era una excusa tan bona com qualsevol altra, l’endemà estàvem tres marcians a Soweto preguntant a la gent del carrer que opinava d’Obama (evidentment no vam trobar cap celebració popular), com si fes falta i no ens miressin amb estranyesa només pel fet de ser tres blancs passejant pel barri negre per antonomàsia.

Però el viatge ens va servir per descobrir un barri força normal, evidentment no tan luxós com les zones blanques del nord, però clarament millor que moltes faveles llatinoamericanes. Soweto és molt gran i amb barris molt diferents. També hi ha townships de barraques molt pitjors. Però la part que visitarem nosaltres era plena de cases baixes, amb jardinet i cotxe, botiguetes i tallers més o menys formals amb la gent treballant al carrer a l’estil africà. I, trencant més tòpics, en cap moment vam sentir-nos amenaçats, sols una pesant sensació d’estranyesa, de mirades clavades a l’esquena i algun que altre penjat que ens volia saludar i recordar-nos que si tres blancs podien passejar per Soweto era gràcies a Mandela.

Doncs gràcies Mandela per l’oportunitat, encara que també s’ha de reconèixer –per no quedar fardons- que no vam sortir de dos o tres carrers principals i que vam agafar com a punt de referència el Memorial a Hector Pieterson –un estudiant mort en una manifestació l’any 1976- un dels punts turístics del barri.

Al final l’excursió no va ser en va, i vam acabar coneixent el senyor Joloza, professor d’història de l’institut d’Orlando Oest, el centre on va començar la citada revolta estudiantil. L’home, molt content amb la victòria d’Obama, ens reconeixia, però, que els seus alumnes no n’havien comentat res: “aquesta generació no és com la nostra, no estan gens polititzats”, explicava. A pocs centenars de metres un petit museu explica la història de la revolta. Els vídeos mostren adolescents amb uniforme escolar tirant pedres a la policia i cotxes cremant i des d’uns plafons els protagonistes descriuen tortures i avalots, assemblees i barricades. Una foto que ocupa una paret sencera es veu la famosa imatge d’Hector Pieterson en braços d’un company d’escola mentre la seva germana plora al costat.

I als fills d’aquells joves, això ja no els interessa.

Però no tot Soweto és així. A la nostra segona visita al township parlem amb en Trevor Nguane, un dirigent veïnal que ens explica la seva lluita en contra dels preus abusius dels serveis bàsics, sobretot la llum i l’aigua. Ens parla d’assemblees, sabotatges als comptadors d’aigua i connexions il·legals massives a la xarxa de llum. Allò que un espera trobar-se en una visita a Soweto.