Arribem corrents a l’estació, sense alè, per que la combi que hem agafat ha decidit canviar de ruta i, clar, no hem entès l’avís del conductor. Pugem a l’autobús quan els venedors ambulants ja en baixen. Som és últims passatgers així que, tot i la fama que a l’Àfrica els busos no marxen fins que no estan plens, nosaltres, a les vuit i cinc marxem cap a Maputo en un vehicle que, per sort, no està ple. I dic per sort per que l’enginyer ha volgut ficar tantes places que a penes si cabem en el nostre seient.

Ja a la carretera ens arriba la primera imatge d’Àfrica després de dues setmanes a Joburg: és una immensa planícia seca, sembla que l’estació de les pluges s’està endarrerint enguany. Només algunes vaques i cases senzilles amb sostre d’uralita trenquen la monotonia de l’herba groga i les acàcies repartides aleatòriament. Només al cap d’unes hores el paisatge canviarà i es tornarà més muntanyós i boscós. També augmentaran les masies amb extenses plantacions de tarongers, palmeres i altres plantes que no sabem identificar.

A l’autobús –el més barat que fa aquesta ruta- està ple d’immigrants moçambiquesos que tornen a casa. Durant el viatge compren grans quantitats de menjar: patates, ous, verdura... sembla que després ho venen a Moçambic, tot i que a nosaltres ens va fer l’efecte que era un país més barat. Un altre dels misteris d’Àfrica.

Ja després de la frontera el paisatge torna a canviar. Es fa més evident la misèria: barraques de palla o xapa, venedors de carbó vegetal a les vores de la carretera i, enlloc de vaques, cabres. Fins que arribem a Maputo, que és una ciutat que sembla que l’hagin bombardejat: les voreres estan sistemàticament aixecades, els edificis sembla que vagin a caure, l’asfalt és ple de forats, piles d’escombraries... l’ordre conviu d’una forma estranya amb el caos més total, així, mentre els carrers segueixen una quadrícula d’allò més ensopida, els blocs de pisos es barregen entre les cases baixes o directament els solars, sense que hi hagi cap criteri, almenys cap d’aparent.

Moçambic, a diferència de la majoria de països africans, va haver de patir una terrible guerra per aconseguir la independència. Un cop lliures els antics guerrillers del Frelimo van desenvolupar un dels règims socialistes més aconseguits del continent. Això –i el seu suport a l’ANC sudafricana- els va costar una nova terrible guerra de 15 anys amb una guerrilla finançada pel règim de l’apartheid i els EUA. L’any 86, el dirigent de tot el procés, Samora Machel, va morir en un estrany accident aeri que es diu que va ser provocat i poc després queia el Mur de Berlín.

Els llavors membres del Politburó, com a bons marxistes, van arribar a la conclusió que sense desenvolupar una burgesia nacional mai es podria fer una autèntica revolució –fins llavors cap moçambiquès era ric- però, d’on treure una burgesia? Doncs molt fàcil, es van repartir les empreses estatals entre els allí reunits –entre ells Graça, la vídua de Machel i actual dona de Mandela- i en cinc minuts ho havien resolt. L’actual president del país és propietari de més de 40 empreses.

Ara, si penseu que tot aquest procés va significar la pèrdua de les eleccions o una simple escissió, doncs aneu equivocats, benvinguts a Àfrica! Això sí, no van canviar ni l’escut del país –que inclou un kalaixnikov i un estel roig- ni l’adoració oficial per Machel i ni tan sols el nomenclàtor de Maputo, amb totes les avingudes amb noms com Mao, Lenin, Ho Chi Minh, Guerra popular i, naturalment, tots els herois de la independència d’Àfrica i de Moçambic. (S’ha de dir al seu favor que alguna altra cosa van conservar, com una de les lleis de terres més progressistes del planeta i una mínima estructura de sanitat i educació pública).

Nosaltres vam anar a Maputo per assistir a la Conferència de Via Campesina, on es reunien centenars de pagesos, sense terra i indígenes de tot el món per coordinar les seves lluites contra les multinacionals. Va ser realment molt interessant, però no en parlaré més, us haureu de llegir els articles. I ja que hi érem vam aprofitar per anar a parlar amb uns refugiats congolesos per que ens expliquessin la seva situació. A banda que aquesta era molt estranya, l’experiència ens va servir per colar-nos a les seves cases i visitar alguns barris de carrerons de sorra –Àfrica en estat pur!- per als quals mai ens haguéssim aventurat sense la seva companyia.

Ja de retorn –en un altre viatge amb combi que l’Helena ja us explicarà- vam aturar-nos a Ressano Garcia, l’últim poble de Moçambic, ja a la frontera amb Sud Àfrica. Allà vam anar a visitar unes monges scalambrinianes que es dediquen a ajudar els emigrants moçambiquesos expulsats de Sud Àfrica. Cada setmana són centenars, sense cap tipus de control ni garantia, simplement arriben amb autobusos tancats a la frontera i els fan fora.

Aquest tema ja mereixeria una crònica per si sola, així que no m’allargaré massa, tant sols dos comentaris: És molt bèstia veure com els xavals –doncs molts són menors- arriben a Moçambic sense un duro (és habitual que els robin quan els detenen) i, simplement, comencen a caminar cap a casa, casa que el més normal és que estigui a centenars de quilòmetres. I segon: tenint en compte el suport que Moçambic va donar a la lluita dels sudafricans i el que li va costar (en un moment donat Preotira li va proposar a Machel deixar de finançar la guerra si ell deixava de recolzar l’ANC, i aquest s’hi va negar), simplement revolta la l’actitud del govern i de molts ciutadans de Sud Àfrica.