Entrevista Yunus Ballim, vicerector de la Universitat de Witts

La Universitat de Witts, a Johannesburg, és la més gran de Sud Àfrica, i va ser de les primeres en admetre estudiants no blancs. Yunus Ballim, enginyer civil format plenament a la casa i amb un extens currículum com a investigador, és una prova dels èxits d'aquelles primeres polítiques de democratització de l'educació. Des de 2006 n'és vicerector

Enguany ha fet 20 anys de l'alliberament de Mandela, descrit com “el moment més emocionant de la història de Sud Àfrica”. Dues dècades després, què creu que en queda de tota aquella il·lusió?

Aquell va ser un moment increïble que va fer que els primers anys dels governs antiapartheid és desplegués una energia increïble i és fes un gran esforç per tal de millorar la situació de la gent negra i construir unes polítiques públiques que desmuntessin les injustícies de l'apartheid

Ara, vist amb perspectiva és evident que s'han fet grans coses, però que en molts aspectes aquest esforç es va quedar a mitges.

El desierto Kalahari se extiende a lo largo de 900.000 kilómetros cuadrados por buena parte del África Austral. Es una zona árida y rocosa, extremadamente difícil para la vida humana y que el explorador E.H.L. Schwartz describió en 1928 como “la zona más inhóspita tras el Ártico donde los humanos hayan podido escoger vivir”. Estos humanos a los que refería Schwartz no eran otros que los que entonces se llamaron bosquimanos -hombres del bosque- pero que más correctamente se conocen como pueblos San.

Sud Àfrica va atraure l’atenció mundial fa dos anys quan uns avalots xenòfobs contra immigrants africans van deixar una estela de 62 morts i desenes de milers de refugiats mentre les televisions emitien terribles escenes d’incendis i pallisses. El que ja no va sortir als mitjans internacionals van ser les infinites petites accions de solidaritat i protecció dels immigrants, que van salvar vides i van acollir moltíssims desplaçats. De fet, es va demostrar que la presència d’organitzacions socials de base era inversament proporcional als actes de violència.

Millones de banderas se desplegaron al viento por toda Sudáfrica para dar la bienvenida a las 32 selecciones de todo el mundo y a los seguidores y cámaras de televisión que venían detrás y que, durante un mes, convirtieron este esquinado país en centro del mundo. La mayoría eran, obviamente, las coloridas enseñas de la Nación del Arco Iris, pero había muchísimas de todos los participantes y también otras de las que costaba entender con que intención habían sido colgadas. Un amigo me aseguró, incluso, que en una entidad bancaria había visto una Ikurriña. El mundo miraba Sudáfrica y esta le daba la bienvenida con este ondear orgulloso y alegre. Era el Mundial y nada podía simbolizar mejor la alegría y la ilusión con que los sudafricanos recibieron el evento.