“Deseo dejar claro que el gobierno ha tomado la firme decisión de liberar al señor Mandela de forma incondicional”. Ayer hacía veinte años exactos de Fredereick Willem De Klerk, presidente de la Sudáfrica del apartheid inauguraba el curso parlamentario con esta frase, además de anunciar la legalización inmediata del Congreso Nacional Africano (CNA) y el resto de organizaciones prohibidas y el inicio de negociaciones directas con ellas.

Lo dijo entre lágrimas: “Amigos de todo el mundo nos han confirmado que están dispuestos a fletar un avión con medicinas y otros bienes de primera necesidad que nos transportará a nosotros también”, aseguraba el dos veces presidente de Haití -y dos veces derrocado- Jean-Bertrand Aristide, exiliado en Sudáfrica desde 2004.

Pero la desesperada necesidad del “campeón de los pobres” por estar con sus “hermanas y hermanos haitianos”, que recientemente declaró en una escueta rueda de prensa en Johannesburgo, difícilmente será atendida en un futuro próximo. Aristide fue expulsado de Haití en 2004 -él siempre ha asegurado que fue “secuestrado” por los Estados Unidos y Francia, acusación negada por ambos países- tras una confusa revuelta. Y aunque repetidamente ha anunciado sus intenciones de regresar a la isla caribeña esto no ha sido posible hasta el momento, ni tan siquiera después que, en 2006, su ex-primer ministro René Préval ganara las elecciones con el apoyo de sus partidarios.

Entrevista a Rosa Cullell, Presidenta de la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya

Totes les tendències indiquen que les audiències es fragmenten i que el model del gran mitjà de comunicació per a tothom s'acaba. Com s'ho faran els mitjans públics per mantenir la seva referencialitat davant aquest panorama?

Amb el món digital les audiències de més del 10% ja s'han acabat i les televisions generalistes estarem en aquest entorn. Podem tenir puntes d'audiència molt altes, però aquest no és el problema, sinó tenir una mitjana del 14-15% i mantenir-la. Això és el que costa més i al que nosaltres hem d'aspirar, doncs sinó deixarem de ser referencials per esdevenir minoritaris.

L'actual crisi econòmica internacional ha coincidit amb uns moments especialment convulsos per als mitjans de comunicació. Si és cert que “el món serà diferent després d'aquesta crisi” -en paraules d'Alan Greenspan- comença a ser obvi que per al sector de la comunicació, el més probable, és que no s'assembli en res. 

La premsa en paper ha d'afrontat, enmig d'una caiguda generalitzada de lectors i publicitat, la irrupció dels formats digitals, els canvis culturals dels lectors i la multiplicació de mitjans i suports. La pregunta plana com una ombra inevitable pel món de la comunicació: Hi haurà encara revistes en paper després de la crisi? O potser és al contrari i la crisi ha de ser vista com una oportunitat? Però com utilitzar-la per sortir-ne més forts?

No hi ha forma de dissimular el cop. 2009 passarà a la història com el pitjor any per a la publicitat amb descensos forts i generalitzats en la inversió que, sumats al descens de consumidors, han marcat un any dur per als mitjans de comunicació.

Segons els informes que elabora l'observatori Zenthinela -de marc estatal, però a grans trets equiparables a la realitat catalana- el mercat publicitari es preveu que haurà caigut aquest any un 17%, quan encara manquen les dades del darrer trimestre. I pel 2010 s'esperen noves caigudes.